Una pregunta que encara avui no té una resposta certa és quan, realment, es va descobrir la Cova de Neptú. Hi ha qui diu que fou observada per primera vegada al segle XV per pescadors algueresos; hi ha qui n’atribueix la descoberta a un tal Ferrandino, mariner de finals del segle XVIII; i hi ha qui sosté que els antics romans coneixien necessàriament aquest tram de costa, i potser també els pobles anteriors.
Però la qüestió que potser importa de debò no és tant quan es va descobrir la Cova, sinó quantes vegades. I potser, aleshores, sí que hi ha una resposta possible: cada vegada que algú hi ha entrat per primer cop, ha fet la seva pròpia descoberta de la Cova. Tant si fou en temps de l’arc i la fletxa, com en l’època dels valsos i dels canons, o fins i tot en l’era d’internet i de la intel·ligència artificial.
La Cova és una illa dins d’una illa, un món tancat i amagat que, per la seva pròpia naturalesa, conserva i manté, destrueix i crea, sense preocupar-se del que passa a l’exterior. Si hi ha una cosa que tots els éssers humans comprenen en algun moment de la seva vida, és el valor del temps. I és precisament per això que el valor de la Cova no es pot calcular. Perquè en la foscor de la Cova no existeixen ni el dia ni la nit, no existeixen les estacions ni els anys. En la foscor de la cova el temps no es pot mesurar, perquè no és possible mesurar l’eternitat, allà on el temps treballa des de sempre i per sempre, sense aturar-se mai.
També per aquest motiu, per als innombrables visitants que han arribat i continuen arribant avui a l’Antre de Neptú, sempre ha estat difícil explicar amb imatges o paraules el sentiment experimentat en travessar aquest lloc. Perquè qualsevol intent de treure fora de la Cova allò que la Cova guarda està destinat a fracassar. I aquesta és la manera com la Cova de Neptú es defensa i es conserva: fent que cada visita, cada experiència, sigui única, impossible d’explicar o de reproduir.
Fins i tot un escriptor tan valuós com Enrico Costa va haver de rendir-se:
«La Cova d’Alguer s’abraça amb el sentit i amb el sentiment, però les seves belleses no es poden comunicar als altres. Quina impressió em va causar? Ho ignoro. La sento, però no sé expressar-la.»
En qualsevol cas, si vols intentar-ho, encara tindràs temps per pensar-hi: la pujada cap al món de fora està a punt de començar. Encara queden 654 esglaons, ho recordes? Però no pateixis: hi ha qui diu que, durant un viatge, la tornada sempre dura menys que l’anada… encara que les regles sempre tenen excepcions.
Si, en canvi, marxes per mar, que sigui tan tranquil com el de mitjanit. I esperem que les Sirenes continuïn — o ja siguin — dormint.
Bon vent!