Ens trobem ara al punt més alt de la Cova. Som a 14 metres sobre el nivell de la mar, en una zona panoràmica que la Natura, potser travessada per un vel de vanitat, ha creat perquè nosaltres, pobres i petits éssers humans, poguéssim admirar la seva obra des d’una posició privilegiada. És l’ocasió perfecta per contemplar aquest món en tot el seu encís: una mirada global que ens permet fer balanç i adonar-nos que tot allò que hem vist no ha estat simplement un somni, sinó una experiència real.
És aquí on, en el passat, la relació entre l’home i la Cova arribava al seu punt més sublim durant les visites més importants: les notes que encara avui, amb una mica d’imaginació, podem sentir ressonar en l’aire rarificat de l’Antre, són les de les orquestres i músics que es col·locaven just en aquesta terrassa. Una autèntica Tribuna de la Música des d’on melodies dolces, escales ascendents i descendents i romàntics ritmes de vals s’escampaven per acompanyar els balls amb què els afortunats i privilegiats hostes s’entretenien a l’espai inferior.
Música i llum, doncs: si durant la visita has notat el fum negre tenyint les parets de la Cova, és perquè durant molt de temps l’única font d’il·luminació fou la flama de les espelmes. Sens dubte, un mètode més suggestiu que la il·luminació elèctrica, però que, com totes les activitats humanes, també ha deixat la seva empremta en l’obra de la Natura.
També per evitar repetir el comportament no precisament exemplar dels qui ens van precedir, és just que la nostra presència en aquest lloc sigui tan lleugera i sostenible com sigui possible. Malauradament, a diferència dels reis, prínceps i nobles dames del segle XIX, a nosaltres no ens és permès quedar-nos gaire temps: al final d’aquesta sala, de fet, farem un recorregut en semicercle i tornarem sobre els nostres passos, tal com passa sovint als contes, per completar la visita.