El llac que ens dona la benvinguda porta el nom d’Alberto La Marmora, naturalista i cartògraf que visità la Cova diverses vegades al llarg del segle XIX. Durant molt de temps fou considerat la porta d’accés a la cova. Es travessava a bord d’una petita embarcació, tant és així que molts viatgers associaven aquest trajecte amb el recorregut de les ànimes de l’Infern de Dante, transportades pel vell dimoni Caront, amb tota la resignació del pobre mariner encarregat d’aquest servei.
El llac té aproximadament nou metres de profunditat, vint-i-cinc metres d’amplada i cent metres de llargada: és un dels llacs salats més grans d’Europa. L’aigua de la mar s’infiltra dins de la Cova a través d’un sifó natural situat sota l’entrada de la gruta; per això el nivell de l’aigua del llac segueix el nivell de la mar.
La Sala de l’Orgue és la sala més gran de la Cova i rep aquest nom per les meravelloses colades calcítiques presents a la paret del fons, que recorden els tubs d’un orgue d’església. Juntes formen la columna més gran, monumental i impressionant de tota la cova. A la paret hi podràs veure dues plaques commemoratives que recorden les visites del rei Carles Albert de Savoia, que visità la Cova tres vegades: la primera com a príncep, el 1829, i les altres ja com a Rei de Sardenya, als primers anys de la dècada de 1840, portant amb ell en una ocasió el seu fill Víctor Manuel, futur Rei d’Itàlia.
Mirant la paret del fons del llac, a uns cinc metres d’alçada, notaràs dues traces negres horitzontals: són les marques deixades per l’aigua durant l’últim període interglacial, fa aproximadament 125 mil anys, quan el nivell de les mars va pujar a causa d’un augment natural i cíclic de les temperatures.
Al costat dret de l’Orgue, la natura ha preparat el seu propi arbre de Nadal: una estalagmita de forma cònica d’uns sis metres d’alçada. El color verd que la caracteritza, i que segurament ja has vist en altres zones de la cova, és un fenomen completament natural produït per incrustacions vegetals formades sobre les concrecions rocoses. En resum, això significa que la cova gaudeix de bona salut.
Al costat de l’Arbre notaràs una petita platja, visible només durant la marea baixa: és anomenada Platja de les Foques i, afinant la vista, entendràs de seguida el perquè. Fins a mitjan segle XX, de fet, la Cova rebia sovint la visita d’un altre animal a més de l’home: la foca monjo. Aquesta espècie, avui en perill d’extinció, fou moltes vegades víctima de l’amenaça humana, tant és així que actualment només en resten uns cinc-cents exemplars. Les que ara veus, però, no són foques petrificades, sinó estalagmites que semblen recordar la seva presència, amb l’esperança que algun dia també hi tornin les de carn i ossos.
Un cop dins d’aquest món, el temps adquireix un valor relatiu. Si pensem que, per crear un centímetre cúbic d’estalactita, la Natura necessita cent anys, i que per aixecar-ne un d’estalagmita gairebé en necessita tres-cents, aleshores les nostres vides adquireixen una altra dimensió. Quants de nosaltres viurem cent anys? A Sardenya ens ho desitgem sovint: a chent’annos! Vet aquí els nostres cent anys: un centímetre cúbic d’estalactita.
Però prou de filosofia! És hora de continuar el nostre viatge cap a la pròxima etapa: la Gran Cúpula.