Ara ens trobem a la Sala de la Cúpula. El que immediatament atrau la nostra atenció és una estalagmita de forma circular i parets llises que, unida al sostre, recorda clarament la forma d’una cúpula. Després de la Pica d’Aigua Beneïda i de l’Orgue, la Cova continua estimulant la nostra imaginació, gairebé com si volgués reafirmar la sacralitat d’aquest lloc.
Però, per passar del sagrat al profà, només cal aixecar la mirada: penjant del sostre, just a la dreta de la cúpula, es veu una estalactita molt particular que, a més de ser buida a l’interior, sembla cargolar-se sobre si mateixa. És la Fulla de Tabac. Qui sap si també el capità anglès William Henry Smyth, geògraf i cartògraf que visità la Cova a començaments del segle XIX i en dibuixà un mapa, va notar aquesta semblança. Durant un temps, aquesta sala portà el seu nom. Avui, però, el seu nom continua vinculat al Mare Smythii, que no es troba ni sota terra ni sobre la Terra, sinó prop de l’equador de la Lluna. S’haurà de conformar amb això.
Girant la mirada cap a la dreta, prop d’uns escalons, apareix l’entrada del recorregut espeleològic de la Cova, tancat al públic per motius de seguretat. El desenvolupament intern de la Cova de Neptú, sumant totes les seves ramificacions, és d’uns tres quilòmetres: una densa i complexa xarxa subterrània formada per galeries i passadissos desenvolupats en diferents nivells, un món màgic ple de meravelles, llacs profunds i finíssims filaments calcaris. Una meravella que encara avui els espeleòlegs continuen explorant amb coratge i habilitat i que, malauradament o afortunadament, roman inaccessible als visitants comuns.
Només ens queda conformar-nos amb les fotografies o, per als més romàntics, confiar en la pròpia imaginació.