Hola! Amb aquests primers escalons comença el teu viatge cap a la Cova de Neptú, un lloc de meravella i encant que et deixarà sense paraules. Abans de començar, només alguns consells: escolta aquesta audioguia connectant els auriculars al teu dispositiu, per tal de viure la visita respectant el lloc i els altres visitants. A més, és probable que el teu telèfon perdi el senyal durant la baixada, però això és una sort! Podràs gaudir de l’aventura sense que ningú et molesti i, si vols fer algunes fotografies, després ja tindràs temps de compartir-les amb els teus amics. Al cap i a la fi, si has triat arribar a la Cova baixant per l’Escala i no en barca, deus ser una persona que estima els desafiaments. No tinguis por: només són 654 escalons!

Deixa’m explicar-te ara alguna cosa més sobre el camí que estàs fent: l’escala pren el nom d’Escala del Cabirol, que en el català d’Alguer té un doble significat. El primer és “cabirol”, i és fàcil imaginar que, per construir aquest recorregut, van caldre habilitats i familiaritat amb les altures dignes d’aquest animal; el segon, en canvi, fa referència a la forma del sarment de la vinya, que s’enfila i s’enrosca exactament com fa l’escala.

Has de saber que durant el segle XIX i els primers anys del segle XX, la Cova ja era una parada obligada per a qui visitava Sardenya: fossin aventurers curiosos, aristòcrates rics o exploradors vinguts de diferents parts d’Europa, tots estaven obligats, abans de la construcció de l’Escala, a arribar-hi per mar.

Com explica Enrico Costa, escriptor i periodista sard que visità la Cova a finals del segle XIX, el viatge durava diverses hores i les embarcacions no tenien res a veure amb les actuals. Normalment, per aventurar-se des del port d’Alguer fins a Cap de Caça, s’esperava la nit, principalment per dos motius: amb l’esperança de trobar la mar calma i perquè és precisament de nit que dormen les Sirenes. És cert que hi ha qui diu que les Sirenes no existeixen, però també és cert que la mar, quan està moguda pels vents de llebeig o mestral, pot ser un enemic difícil d’afrontar. Les nits de bonança eren, doncs, perfectes, quan ni una alenada de vent bufava i les barques lliscaven tranquil·les sobre l’aigua, per alegria dels passatgers i desesperació dels mariners, obligats a remar i a pregar perquè almenys s’aixequés una lleugera brisa.

Va ser als anys cinquanta del segle XX, quan a tota Sardenya es començava a impulsar el desenvolupament turístic, que es va fer necessari trobar una alternativa a les incòmodes — i no sempre possibles — travessies en barca, tant per als habitants d’Alguer com per als molts futurs visitants.

Segurament hauràs notat una placa situada a prop dels primers trams de l’escala: fou col·locada el 1954 per celebrar la construcció de l’Escala, definida com el «motor de la fortuna del naixent turisme sard». Una idea pionera, tenint en compte l’època.

Les històries que encara avui els habitants d’Alguer estimen contar sobre les obres i els protagonistes d’aquesta empresa són de les més variades i fascinants, i sovint exalten, amb la ironia típicament algueresa, tant la gran perillositat de l’obra com l’habilitat i la competència demostrades pels tècnics i obrers que hi van participar.

Però quant dura aquesta baixada? Tard o d’hora, tothom s’ho pregunta. El recorregut té més de 470 metres, el desnivell entre l’inici i el final és d’uns 110 metres i la pendent mitjana és del 40%. I els escalons? Com ja s’ha dit, són 654, encara que, com passa sovint, n’hi ha qui en compta més i qui en compta menys. I tu? Els estàs comptant? Potser és millor concentrar-se en el paisatge i deixar els càlculs per a la pujada, més lenta i fatigosa.

Pensa que l’imponent massa calcària que estàs vorejant va emergir de l’aigua ja a finals del Cretaci, fa aproximadament 70 milions d’anys. Això significa que és aquí pràcticament des de sempre. Les seves formes actuals són el resultat d’un modelatge produït al llarg de tot aquest temps, juntament amb evidents fenòmens càrstics.

Ha estat, doncs, el temps qui ha dibuixat tot això: ell és el protagonista indiscutible d’aquesta visita. Juntament amb l’aigua i la pedra. Així ho descrivia Enrico Costa:

«La mar, sota aquells penya-segats, no té fons, està sempre inquieta, furiosa i d’un color turquesa intens que impressiona. Diries que vol enderrocar el colós de pedra i que, des de la creació del món, persisteix en aquest intent titànic; però l’escull gegant mira la mar amb menyspreu i sembla no preocupar-se per les seves amenaces. Els eterns petons tremolosos d’aquella onada, així com els seus cops furiosos, han aconseguit corroir la base del superb gegant, però ell continua inamovible. Amenaça amb la mirada, però no es mou perquè menysprea mesurar-se amb els febles i petits.»

Petits i febles: així és com ens sentim durant aquesta baixada. I, al mateix temps, immensament afortunats. I això encara no és res: perquè, si és cert que normalment les baixades porten a l’Infern, aquí passa exactament el contrari. Quan divisaràs l’entrada de la Cova, et trobaràs en un lloc molt semblant al Paradís.